Entre l'espiritualitat, l'esoterisme i la ciència
L'any 1600, Giordano Bruno va morir cremat a la foguera a Roma per, entre altres coses, afirmar que l'univers era infinit i estava ple d'innombrables mons. L'autoritat del seu temps ho va considerar fals i perillós. Quatre segles després, sabem que tenia raó. Just al mateix segle, a mig Europa, milers de dones eren jutjades i executades acusades de bruixeria: es creia, amb la mateixa convicció amb què es va condemnar Bruno, que volaven amb escombres, que signaven pactes amb el diable, que una marca a la pell —el "senyal del diable"— era prova irrefutable de culpa. Avui sabem que res d'això era cert, i que aquella certesa col·lectiva va costar milers de vides. Dues històries oposades que ensenyen la mateixa lliçó: la certesa compartida no és garantia de veritat, en cap dels dos sentits. De vegades rebutgem com a fals allò que després resulta cert. De vegades acceptem com a cert allò que després resulta fals. Per això, en aquest blog, intentem mirar sempre les coses des de dos llocs alhora: què en diu la tradició simbòlica i espiritual, i què n'ha pogut demostrar —o no— la ciència fins avui.
Conèixer els límits del coneixement científic, el mètode que històricament s'ha equivocat menys, és important en els dos sentits. Però això no vol dir que la ciència sigui l'única manera vàlida de comprendre'ns: la simbologia, els mites, les narratives espirituals i el pensament humanístic donen sentit a l'experiència humana d'una manera que la ciència, per disseny, no busca fer. I no cal anar-se'n gaire lluny per trobar-ne proves.
Carl Gustav Jung va tenir com a pacient, durant els anys trenta, el físic Wolfgang Pauli —el mateix que anys després rebria el premi Nobel—, enfonsat en una crisi personal profunda. Jung va analitzar amb ell centenars dels seus somnis, plens d'imatges alquímiques, i els va fer servir com a mapa simbòlic del seu procés de recuperació; Pauli mateix va descriure després aquell treball com una mena de conversió, i la relació entre tots dos físic i psiquiatre va acabar donant fruit també a l'obra científica de Pauli. Ningú no diu que l'alquímia expliqui la física quàntica: el que hi ha documentat és que el llenguatge simbòlic va ser, per a aquell home concret, un camí terapèutic real. L'antropòleg Claude Lévi-Strauss va descriure un cas semblant entre els cuna de Panamà: davant d'un part que no avançava, un xaman cantava durant hores un llarg poema que narrava un viatge simbòlic dins el cos de la dona per lluitar contra l'esperit que retenia la seva "ànima" i alliberar-la. El xaman no tocava mai el cos, no hi intervenia físicament: només explicava una història. I, segons relata Lévi-Strauss, el part es resolia.
Aquí no triem entre una mirada i l'altra: hi ha lloc per a totes dues.
