El viatge astral

Poques experiències desperten tanta fascinació —i tant escepticisme— com la sensació de sortir del propi cos i observar-lo des de fora. Se l'ha anomenat de moltes maneres al llarg de la història: viatge astral, projecció astral, experiència extracorporal. És un dels fenòmens on la tradició esotèrica i la neurociència

s'han acostat més l'una a l'altra, encara que hi arribin des de llocs molt diferents. Aquest article explora les dues mirades: primer la simbòlica i tradicional, després la que ha pogut posar a prova el mètode científic.

La perspectiva esotèrica

En les tradicions esotèriques, especialment des de la teosofia de finals del segle XIX, es parla de l'ésser humà com d'una estructura formada per diversos "cossos" superposats: el físic, l'emocional (o astral), el mental i altres de més subtils, segons l'escola. El cos astral seria un vehicle de consciència capaç de separar-se temporalment del cos físic i desplaçar-se per un pla de realitat paral·lel —el "pla astral"— sovint descrit com un espai on el temps i l'espai no funcionen de la mateixa manera que en el món material.

El viatge astral, en aquest marc, és la pràctica (voluntària o espontània) de deslligar aquest cos subtil del físic per explorar-hi. Autors com Robert Monroe o Sylvan Muldoon, al segle XX, van popularitzar tècniques concretes per induir-lo: relaxació profunda fins a la vora de la son, atenció sostinguda a una "fase vibratòria" que suposadament precedeix la separació, i visualitzacions que ajuden a "empènyer" la consciència fora del cos. Es descriu sovint un fil platejat —el "cordó de plata"— que uniria els dos cossos i que garantiria poder tornar-hi sempre.

Val la pena aclarir que "viatge astral" no designa una única doctrina tancada, sinó una família de tradicions que no sempre coincideixen entre si. Dins de la mateixa teosofia, per exemple, el terme "cos astral" ja es va fer servir de maneres diferents: Helena Blavatsky l'associava al doble etèric (el linga-sharira), mentre que autors teosòfics posteriors, com Annie Besant o Charles Leadbeater, el van vincular sobretot al cos emocional (el kama-rupa). Espiritisme, ocultisme occidental, corrents New Age i certes lectures de tradicions orientals hi afegeixen encara més variacions. És més just, doncs, parlar de tradicions de projecció d'un cos subtil que d'una teoria universal única del viatge astral.

Un dels relats que es repeteix amb més insistència entre qui diu haver viscut un viatge astral és el de sentir-se de sobte llançat a una velocitat vertiginosa a través de l'espai: una sensació de ser aspirat per una mena de túnel o vòrtex, travessant foscor, llum o camps d'estrelles, com si l'univers es desplegués al seu voltant a una velocitat impossible per al cos físic. Sovint aquest moment s'explica com la fase de transició entre "sortir" del cos i "arribar" al pla astral pròpiament dit: un llindar intens, a vegades pertorbador, que precedeix la calma de l'exploració posterior. En la literatura esotèrica es descriu com una prova de la magnitud del canvi de nivell de consciència que s'està produint, i moltes persones ho recorden com el moment més vívid i difícil d'oblidar de tota l'experiència.

Més enllà de la tècnica, el sentit que se li dona sol ser transformador: contactar amb guies o éssers espirituals, visitar altres plans de consciència, rebre informació que en estat de vigília ordinari no seria accessible, o simplement experimentar que la identitat no es redueix al cos físic. En moltes tradicions xamàniques i en el iogui del somni tibetà (yoga nidra, dream yoga) hi ha pràctiques amb un esperit semblant: aprendre a mantenir la consciència lúcida mentre el cos "es queda enrere", com a porta cap a un autoconeixement més ampli.

Què en diu la ciència

Aquí cal separar amb cura dues preguntes que sovint es confonen: és real l'experiència (la sensació subjectiva de sortir del cos)? I és real allò que la tradició hi afegeix (que la consciència viatja literalment i pot percebre informació real a distància)?

Què ha demostrat la ciència. L'experiència de "sortir del propi cos" és un fenomen neurològic real i ben documentat, no una invenció. Els estudis d'Olaf Blanke van mostrar que estimular una zona concreta del cervell, la unió temporoparietal (TPJ), pot fer que una persona informi de sensacions de flotar per sobre del seu propi cos i observar-se des de fora. Aquesta regió és responsable d'integrar la informació que arriba de diferents sentits (vista, tacte, equilibri) per construir la nostra sensació de "ser dins d'un cos" en un lloc concret; quan aquesta integració falla, la ment pot construir la il·lusió de veure's des d'un altre punt de l'espai. El neurocientífic Henrik Ehrsson va aconseguir induir sensacions molt similars en persones fent servir ulleres de realitat virtual i una càmera situada darrere seu, sense cap component espiritual. Un cas especialment il·lustratiu és el que van publicar De Ridder i col·legues al New England Journal of Medicine el 2007: un pacient de 63 anys, portador d'elèctrodes implantats per tractar-li un acúfen, vivia repetidament la sensació de desencarnar-se cada vegada que s'estimulava elèctricament la unió temporoparietal dreta, amb una precisió i una reproductibilitat que permetien activar i desactivar l'experiència gairebé a voluntat. També se sap que aquestes experiències es donen amb més freqüència en estats de son-vigília (hipnagògics), en paràlisi del son, en episodis de dissociació i en algunes formes d'epilèpsia del lòbul temporal, i que fins a un 5-10% de la població general en refereix haver viscut almenys una vegada.

Què no ha demostrat la ciència. El que la investigació no ha pogut confirmar —malgrat alguns— és la part més literal de la tradició esotèrica: que hi hagi una consciència o "cos subtil" que realment abandoni el cos físic i es desplaci per l'espai. Els experiments dissenyats per posar-ho a prova —amagar un objectiu o una imatge en un lloc que la persona hauria de "veure" durant l'experiència, sense cap altra via d'accedir-hi— tenen una història mixta: alguns dels primers intents dels anys setanta i vuitanta no van identificar correctament els objectius amagats, encara que alguns investigadors van trobar alguns resultats suggeridors; en cap cas s'ha aconseguit una replicació sòlida i consistent sota protocols experimentals convencionals.

Un exemple recent i especialment rellevant és l'estudi AWARE-II, publicat el 2023 a la revista Resuscitation, que va fer un seguiment de 567 persones que havien patit una aturada cardíaca en 25 hospitals dels Estats Units i el Regne Unit. Com a part del disseny, es va amagar una imatge visual i un estímul auditiu en zones on, teòricament, algú "flotant" fora del cos els podria haver percebut. Dels supervivents entrevistats, cap va identificar correctament la imatge oculta, i només una persona (d'un total de 28) va identificar l'estímul auditiu. L'estudi és valuós perquè documenta amb rigor l'existència d'experiències subjectives intenses durant l'aturada cardíaca —incloent-hi records descrits com a "propers a la mort"—, però no aporta cap evidència que la consciència pogués observar l'entorn real des de fora del cos. No hi ha, fins avui, evidència que la consciència pugui existir o percebre informació de manera independent del cervell. Per això la comunitat científica no rebutja l'experiència en si —és real i es pot induir i mesurar—, però sí que rebutja la interpretació literal que hi ha una part de la persona que "viatja" fora del cos.

Una lectura que uneix les dues mirades

Davant de tot això, hi ha dues conclusions fàcils que convé evitar per igual. Una és afirmar que "la ciència ha demostrat que l'ànima no pot sortir del cos": no és exacte, perquè el que s'ha demostrat és que el cervell pot generar aquesta experiència, no que sigui l'única explicació possible per a tots els casos. L'altra és el moviment contrari: dir que, com que la ciència no ho ha pogut refutar del tot, això ja és una prova a favor del viatge astral literal. Cap de les dues frases resisteix una lectura acurada de la investigació disponible.

Cap de les dues perspectives desmenteix necessàriament l'altra si es llegeixen des del seu propi terreny. La ciència explica el mecanisme: què passa al cervell quan algú viu aquesta experiència. La tradició esotèrica i simbòlica explica el sentit: què hi troba, la persona, i per a què li serveix dins del seu procés de creixement interior. Des d'un acompanyament que combina astrologia psicològica i mirada terapèutica, el més honest és sostenir aquesta doble veritat: l'experiència pot ser profundament real i transformadora per a qui la viu, sense que això requereixi afirmar com a fet objectiu allò que encara no s'ha pogut demostrar. Al cap i a la fi, bona part del valor d'aquestes experiències —igual que el d'un somni significatiu o d'una lectura de tarot— no depèn de si "van passar" literalment fora de la ment, sinó del que remouen i revelen dins d'ella.

Fonts consultades:

Blanke, O. & Arzy, S. (2005), "The Out-of-Body Experience: Disturbed Self-Processing at the Temporo-Parietal Junction", The Neuroscientist;

De Ridder, D. et al. (2007), "Visualizing Out-of-Body Experience in the Brain", The New England Journal of Medicine;

Ehrsson, H. (2007), "The Experimental Induction of Out-of-Body Experiences", Science;

Parnia, S. et al. (2023), "AWAreness during REsuscitation – II: A multi-center study of consciousness and awareness in cardiac arrest", Resuscitation; revisions divulgatives a LiveScience i Psychology Today sobre l'estat actual de la investigació en experiències extracorporals.