Astres o impostos? Dues maneres de llegir el final d'un món

Hi ha llibres que prediuen el futur mirant els planetes. N'hi ha d'altres que el prediuen mirant els arxius fiscals de dos-cents anys. El curiós és que, quan els llegeixes junts, l'astròleg basc José Millán i l'economista francès Thomas Piketty acaben dient coses sorprenentment semblants sobre el segle XXI, encara que hi arriben per camins completament oposats.

El diagnòstic de Millán: adéu a l'Era de Terra

A Astrología para el nuevo orden mundial (Planeta, 2024), José Millán —físic de formació, exanalista de sistemes i durant més de vint-i-set anys funcionari de la Comissió Europea a Brussel·les, avui dedicat a l'astrologia humanista (Planeta de Libros, 2024; Deia, 2026)— parteix d'una idea senzilla: cada element astrològic (Terra, Aire, Foc, Aigua) governa cicles d'uns dos-cents anys, marcats per les conjuncions de Júpiter i Saturn. Segons ell, la conjunció d'aquests dos planetes a Aquari el desembre de 2020 —la primera en aquest signe en 516 anys— va tancar dos segles d'Era de Terra (materialisme, jerarquies sòlides, estats centralitzats, grans corporacions) i en va obrir un de nou: l'Era d'Aire (Oraciones Planetarias, s.d.; Druish, 2021).

Què significa, això, en la pràctica? Per a Millán, l'Aire és per definició imprevisible i ingovernable: és l'element de les idees, la comunicació, els moviments i, sobretot, les xarxes. Els grans sistemes centrals —el bipartidisme, els estats-nació tradicionals— es desmoronen, diu, per donar pas a un món més horitzontal i descentralitzat, on comptarà molt més com et mous dins la teva xarxa que la teva pertinença a una estructura central.

El seu diagnòstic del present és dur: sosté que els països amb capacitat nuclear i les grans corporacions tecnològiques i energètiques estan dirigits per personatges psicòpates, narcisistes o immadurs (El Economista, 2024). I avisa que les tecnologies que desenvoluparem estaran més orientades a adaptar-nos a la nova realitat que a revertir-la.

Ara bé, cal ser justos amb l'autor: Millán no es presenta com un endeví. Ell mateix insisteix que l'astrologia no és una eina de precisió ni una ciència predictiva —no pot dir "on caurà exactament un projectil" com faria la física—, sinó "un poderós llenguatge simbòlic" per entendre el sentit profund del que ha passat i del que està passant, no per anticipar-ho amb exactitud (Noticias de Gipuzkoa, 2024; Libroresumen, s.d.).

El diagnòstic de Piketty: la desigualtat és una tria política

A l'altra punta de l'espectre metodològic hi ha Thomas Piketty, que a El capital en el siglo XXI (2013; edició espanyola: Fondo de Cultura Económica, 2014) i, sobretot, a Capital e ideología (2019; edició espanyola: Deusto, 2019) construeix el seu argument amb sèries fiscals i patrimonials de més de dos segles i desenes de països —des de l'Europa prerevolucionària fins a l'Índia, la Xina o Haití.

La seva tesi central és radicalment diferent de la de Millán: la desigualtat no és cap fet natural ni còsmic, sinó una construcció ideològica i política. Cada societat necessita un relat que en justifiqui el nivell de desigualtat. Als règims antics, la jerarquia es justificava per la complementarietat funcional entre grups —el clergat pregava, la noblesa guerrejava, el poble treballava—; avui, el relat dominant és la meritocràcia: la idea que la riquesa i la pobresa responen, sobretot, al talent i a l'esforç individual.

Piketty documenta com el capitalisme "reformat" de postguerra —fiscalitat progressiva, estat del benestar, socialdemocràcia nòrdica— va aconseguir reduir dràsticament la desigualtat durant dècades, per després entrar en crisi des dels anys vuitanta amb la revolució conservadora, el col·lapse del comunisme soviètic i l'ascens del que ell anomena "neopropietarisme": una ideologia que defensa l'autoregulació del mercat, limita el poder de l'Estat i qüestiona la progressivitat fiscal (Sin Permiso, 2020). La seva proposta de futur és el "socialisme participatiu", amb dos pilars: la propietat social i el repartiment dels drets de vot dins les empreses, d'una banda, i la propietat temporal i la circulació del capital, de l'altra (Nueva Revista, s.d.).

El punt clau del llibre —i el que més el separa de Millán— el resumeix bé la premi Nobel d'Economia Esther Duflo en la seva ressenya de l'obra: després d'aprendre la lliçó de diferents experiències històriques, Piketty ensenya que "nada es inevitable", que existeix tota una gamma de possibilitats entre l'hipercapitalisme i els desastres de l'experiència comunista (citat a Redalyc, 2021). Quin d'aquests camins prenem depèn de decisions polítiques humanes, no de forces que ens transcendeixen.

On coincideixen (i és més del que sembla)

Tot i partir de mons intel·lectuals oposats, els dos autors dibuixen un mapa del present sorprenentment paral·lel.

Un ordre que s'esgota: Millán parla obertament de la fi d'un món; Piketty documenta com el capitalisme patrimonial —el seu "neopropietarisme"— genera tensions cada cop més insostenibles a mesura que el rendiment del capital supera el creixement econòmic.

Descentralització com a horitzó: l'Era d'Aire de Millán, amb les seves xarxes i la seva lògica de perifèria, s'assembla, en el resultat final, al món més horitzontal que Piketty imagina amb el seu socialisme participatiu: repartiment del poder, fi de les grans concentracions centralitzades, noves formes d'organització col·lectiva.

El vell relat ja no aguanta: tots dos assenyalen que les velles justificacions —siguin astrològiques (l'era que s'acaba) o ideològiques (la meritocràcia que amaga l'origen de moltes fortunes)— han perdut la seva força explicativa i legitimadora.

On es divideixen del tot

Aquí és on la comparació es fa més interessant, perquè la diferència no és de detall sinó de fons: qui mou la història?

Per a Piketty, la mouen les persones: les ideologies en disputa, els moviments socials, les reformes fiscals que s'aproven o es bloquegen al parlament. El seu llibre és, de fet, una crida a l'acció: entendre la història de les desigualtats serveix per transformar-les, no només per contemplar-les.

Per a Millán, la mou el cosmos. L'Era d'Aire no arriba perquè algú l'hagi decidit ideològicament, sinó perquè Júpiter i Saturn s'han trobat a Aquari, igual que fa dos-cents anys es van trobar en un signe de Terra. No hi ha disputa d'idees que l'origini: és un cicle que s'obre pas per si mateix, i el paper humà es limita a comprendre'l i adaptar-s'hi a temps.

La pregunta de fons

Al final, la comparació entre aquests dos llibres no és tant sobre astrologia contra economia, sinó sobre una qüestió molt més antiga: fins a quin punt som autors de la nostra pròpia història?

Piketty aposta, amb dades i propostes fiscals concretes, per l'agència humana: podem triar un altre capitalisme si ho volem prou. Millán aposta pel determinisme cíclic: hi ha forces més grans que nosaltres que ja han decidit cap on anem, i el màxim que podem fer és llegir-ne els símbols amb lucidesa.

Potser la resposta més honesta no és triar un dels dos, sinó quedar-se amb la tensió: actuar políticament com si tot depengués de nosaltres —perquè en bona part hi depèn— mentre reconeixem, amb humilitat, que hi ha corrents de fons, culturals i col·lectius, que cap reforma fiscal per si sola no explica del tot.

Fonts consultades: Millán, J., "Astrología para el nuevo orden mundial" (Planeta, 2024); Piketty, T., "El capital en el siglo XXI" (2013; ed. esp. Fondo de Cultura Económica, 2014); Piketty, T., "Capital e ideología" (2019; ed. esp. Deusto, 2019); Planeta de Libros, biografia de José Millán; Deia (2026), "José Alberto Millán, experto en astrología"; Noticias de Gipuzkoa (2024), "José Millán: 'La astrología no es un ansiolítico'"; El Economista (2024), perfil de José Millán; Sin Permiso (2020), sobre el "socialismo participativo" de Piketty; Nueva Revista, "Las propuestas de Thomas Piketty"; Redalyc (2021), ressenya de "Capital e ideología".